Els Vengadores, després de la seva última missió, decideixen prendre’s un descans creant a Ultrón: una intel·ligència artificial que confien que serà la salvació definitiva de la Terra. Però el que havia de ser una utopia acaba convertint-se en el seu pitjor error.
Després de la sobrevalorada primera part de la saga Vengadores, i posicionant-se com la número onze del Marvel Cinematic Universe rere la també sobrevalorada “Guardianes de la galaxia”, arriba un dels més que esperats esdeveniments cinematogràfics de l’any: el tràiler de tot el que ens té preparat Marvel per al proper quinquenni.
I és que “Vengadores: la era de Ultrón” no és més que una pel·lícula de transició: s’explica el que ja ha passat en anteriors pel·lícules i es van presentant petits avanços del que ja ha estat anunciat. Els únics misteris i trames realment interessants no resulten atractius, doncs l’espectador acudeix amb massa coses sabudes dels tràilers. I al final, el sabor que queda és que han passat mil coses (algunes d’interessants i altres de prescindibles) per simplement explicar que comença la tercera fase del Marvel Cinematic Universe (perquè, realment, a qui li importa “Ant-man”?).
És dur dir tot el dolent que té una pel·lícula en la qual s’havien dipositat tantes expectatives, però és més dur arribar als crèdits i que aparegui el nom de Joss Whedon: un home que es mereix un Comedy Central Roast amb els espectadors com a roasters. I és que ell és el problema principal d’aquesta desorganitzada pel·lícula. Es podria fer una llista a manera de resum de tot el que ha fet malament l’escriptor i director: gairebé deu trames per uns 141 minuts de metratge, personatges mal construïts, un dolent que “ni pincha ni corta”, personatges femenins rebaixats a noies Bond, i un intent per cridar l’atenció amb les futures pel·lícules quan no s’aconsegueix mantenir l’interès en la present.
El film podria tenir molts títols, però precisament “La era de Ultrón” no seria el més adequat (“El fin de semana de Ultrón”, potser). Almenys no tant com el podria ser “¿Quién engaño a James Spader?”. Ni tan sols el seu talent pot aixecar un personatge tan mal concebut i tan desaprofitat, que als seus millors moments ens fa imaginar el que podria haver estat, i en els pitjors ens recorda a “Transcendence”, pel mal ús de la intel·ligència artificial. Sense necessitat de ser un expert en la matèria, es pot arribar a la conclusió que un ésser robòtic tan poderós podria fer molt més del que se li permet en el guió de Whedon.
Però el dolent no és l’únic damnificat pel director en aquesta entrega. La resta de l’equip es converteix gairebé en un conjunt de paròdies de si mateixos que solament evolucionen sobtadament per deixar anar algun acudit, com si tots fossin Spider-Man. I això últim, a més, entorpeix a certs moments el ritme de l’acció. Un fins i tot podria pensar que els personatges femenins estan evolucionant al cinema de superherois, però per sort tenim a Joss Whedon per desmentir-ho. I és que la Viuda Negra solament necessita cinc minuts per explicar-li la seva història al seu nou estimat Bruce Bàner (per si de cas algú pensava a dedicar-li una pel·lícula sencera, i que seguís sent un personatge fort). Però on realment es llueix el llapis de l’escriptor és en la Bruja Escarlata: una noia que sembla treta d’una slasher film, que tot i sent la més poderosa de l’equip, necessita ser salvada quan porta més de cinc minuts en pantalla.
De vegades desmuntar una pel·lícula i treure-li tot el dolent ofereix certa satisfacció. Però aquest no és el cas. I per això aquesta no és una mala crítica, sinó una crítica constructiva (una mica estil “Whiplash”, això sí) que se sorprèn no per les coses bones que ja ens podíem esperar del film (que realment les té), sinó per les coses dolentes que desequilibren el visionat. Estem davant una pel·lícula que podria haver donat molt i que s’ha quedat a mig fer. I, sincerament, esperem que sigui culpa de Joss Whedon i que amb la incursió definitiva dels germans Russo la qualitat mitjana de Marvel torni a ser “Capitán América: el soldado de invierno” (que segueix sent la millor de la franquícia). No volem pensar que s’han adaptat a un fast food cinematogràfic i que tot el que vagi a venir ens deixarà amb ganes de més però també amb un enorme buit mental. 2016 serà un any important per les dues majors productores de cinema de superherois actuals i no tindran més remei que donar el millor a partir de llavors (perquè, realment, a qui li importa “Ant-man”?).